El llegat dels immigrants catalans a l’Equador
Una tarda per retrobar-nos amb les nostres arrels
Més de 40 persones es van reunir un divendres a les cinc de la tarda al Casal Català de Guayaquil per compartir una història que també forma part de la nostra pròpia història.
La història catalana a Guayaquil no va començar ahir. Es va anar construint amb l’arribada de persones i famílies que hi van fer la seva vida, van formar famílies i hi van deixar empremta.
Montserrat Maspons i Bigas, juntament amb Julio Schmid, va tenir la iniciativa de reunir els primers cent descendents de catalans que va poder localitzar a Guayaquil. D’aquella trobada va néixer el nostre Casal.
Maspons, Llopart, Roca, Peré, Serra, Roldós, Roura, Rovira, Riera, Madinyà, Rabascall, Nebot, Torres, Compte, Tuset, Marcet, Vilaseca, Costa, Carbó, Rivas, Grau, Puig Mir, Simó… I tants d’altres. Són cognoms que formen part de Guayaquil. Alguns encara són fàcilment reconeixibles; d’altres s’han integrat tant en la nostra societat que potser ja no pensem en ells com a catalans.
Ens hem barrejat. Hi hem fet la nostra vida. Som part de Guayaquil. I, precisament per això, moltes vegades les nostres arrels catalanes queden amagades a simple vista.
Perquè una arrel no necessita ser visible per continuar alimentant un arbre.
I aquella tarda, la història va deixar d’estar només a les pàgines d’un llibre. També va ser present en les veus de qui la porta en la seva pròpia família.
Cristina Llopart, descendent de Lola Trullás, i Núria Niemes, besneta de Montserrat Maspons, ens van apropar a la memòria viva d’aquelles famílies.
Juan Marcet i Rafael Compte van compartir els seus records i la seva mirada sobre aquesta identitat catalana que, generació rere generació, s’ha anat transformant.
La Núria viu avui a Barcelona. I les seves paraules ens van deixar una imatge preciosa: potser el cercle es va tancant.
Ells van arribar de Catalunya. Es van integrar. Van arrelar. Els seus fills i nets van créixer aquí.
Per això, algunes generacions després, alguns dels seus descendents tornen a Catalunya per viure, des d’un altre lloc, allò que els seus avantpassats van deixar enrere.
No és tornar al mateix lloc. És arribar-hi amb una altra història, una altra identitat i tot allò que s’ha viscut pel camí.
Potser aquest és el nostre veritable llegat: no haver-nos mantingut intactes, sinó haver sabut integrar-nos sense desaparèixer.
La investigació, els testimonis, les famílies, els records i la conversa van fer d’aquesta presentació molt més que un acte cultural. Va ser una retrobada.
I després del llibre van arribar les tapes, el romesco, l’allioli, les olives, una copa de vi i la crema catalana.
Es van vendre tots els exemplars destinats a Guayaquil. I ja estem pensant en una nova tirada.
El cercle es tanca. El llegat continua.
